L'avaluació

El tema d'aquestes darreres dues setmanes a classe ha set l'avaluació.

Quan vam començar el tema no pensava que la meva concepció sobre aquest concepte pogués canviar tant, ja que el considerava important, però mai m'havia arribat a plantejar com podria canviar el món de l'educació un canvi en l'avaluació, doncs aquesta és l'element clau d'un procés d'ensenyament-aprenentatge.

I, a aquesta conclusió hi he arribat gràcies a les darreres quatre classes de Bases Didàctiques, a través de la posada en marxa del primer dia, en què vam parlar de l'avaluació en general i dels seus tipus, que explicaré més avall, i amb els vídeos que vam veure en els quals Neus Sanmartí, José Luis Castillo i Jordi Adell, ens explicaven l'avaluació des del seu punt de vista.

L'avaluació és un aspecte que rep especial importància des del moment en què es comença a treballar per competències, ja que a partir d'aquest moment ja no es valoren tan els propis continguts sinó que l'atenció es centra més en el vertader aprenentatge de l'alumne, com ja vaig explicar en el seu moment.

Amb el model d'escola tradicional, evidentment, només existia un tipus d'avaluació de continguts, però amb el canvi a l'escolaconstructivista i el treball per competències ja esmentat, es va haver de produir un canvi també en l'avaluació per aconseguir un veritable progrés en l'ensenyament.

Aleshores, per començar a tractar aquest tema faré una breu referència tots els tipus d'avaluació que podem trobar, i que classificarem segons el moment en què s'avalua, segons la finalitat de l'avaluació, segons l'agent avaluador i segons el context d'avaluació.

Dins la primera classificació -el moment en què s'avalua- podem trobar tres tipus d'avaluació: la inicial, que serveix per saber els coneixements previs de l'alumne; la processual, que avalua durant el procés de construcció de continguts; i la final, que mostra els nivell assolit al final de l'aprenentatge.

La segona classificació -segons la finalitat- agrupa tres tipus més d'avaluació: la de diagnòstic, la formativa i la sumativa, que presenten els mateixos objectius que l'avaluació inicial, la processual i la final, respectivament.

La tercera classificació -segons l'agent- recull tres altres tipus d'avaluació: l'heteroavaluació, en la qual la persona que avalua és diferent a la persona avaluada; l'autoavaluació, en què la persona que aprèn s'avalua a ella mateixa; i, finalment, la coavaluació, que consisteix en l'avaluació entre iguals, entre aprenents.

I, per acabar, la quarta classificació -segons el context- incorpora dos tipus d'avaluació: la interna, en la qual la persona que avalua forma part del procés d'ensenyament-aprenentatge; i l'externa, en què la persona que avalua està fora del procés d'ensenyament-aprenentatge.

Encara que paregui que són massa formes d'avaluació, s'ha de tenir en compte que totes i cadascuna d'elles són importants, ja que en un procés d'ensenyament-aprenentatge tots els moments així com totes les valoracions (pròpies, del mestre, externes, dels companys...) tenen un gran pes.

Així doncs, si ens fixam en les competències, veim que aquestes parlen de quatre aspectes fonamentals: conceptes i fets, procediments i actituds. I, per avaluar aquests aspectes recorrerem, en el cas dels conceptes a la memorització, pels fets, a la construcció de coneixements, i pels procediments, a l'aplicació dels continguts a situacions de la vida real.

A la conferència que vam veure de Neus Sanmartí, ella mateixa ens explica que per a que un nen entengui quin és el vertader objectiu de l'ensenyament se li ha de mostrar sempre l'objectiu de les activitats. A més a més, també ens diu que la coavaluació, que ja he explicat abans, és un dels tipus d'avaluació més importants, ja que els nens solen veure millor els errors dels altres abans que els seus.; per tant, en el moment que un alumne avalua la feina del seu company se n'adona dels errors que hagi pogut tenir ell en el seu treball.

I, de la mateixa manera que José Luis Castillo, Neus Sanmartí també ens parla de la facilitació dels criteris d'avaluació als alumnes, que han de poder mostrar el seu acord o desacord amb els criteris, doncs, al cap i a la fi, són ells els vertaders protagonistes del procés d'ensenyament-aprenentatge i, per tant, han de saber què és el que se'ls exigeix per determinar si s'assoleixen correctament els continguts.

He de fer una menció especial a l'aportació de José Luis Castillo, que diferencia quatre elements en l'avaluació. El primer element del que parla és l'autoavaluació que s'han de fer els nens durant el procés d'aprenentatge (potser a través d'una rúbrica seria una bona opció). El segon element és una avaluació individual, segons la qual es fan preguntes competencials a l'alumne sense tenir en compte els seus errors i es valoren les seves respostes correctes. I, finalment es parla d'una avaluació col·lectiva, la qual consta de dues parts: una presentació en què l'alumne exposa els coneixements que ha assolit, i una valoració dels seus companys, que li faran preguntes per comprovar si és competent en el que es relaciona amb la seva presentació.

Així doncs, segons Castillo, la qualificació de l'alumne sortirà de l'avaluació amb tots aquests elements.

Pel que fa a les aportacions de Jordi Adell, en el vídeo que vam veure d'ell, parlava de l'avaluació a partir d'un e-portafoli, una eina que pot demostrar l'assoliment de les competències per part de l'alumne, ja que en ell hi pot expressar (a diari, setmanalment...) les seves impressions sobre el seu procés d'aprenentatge. Però és clar que no tot són avantatges i que, per tant, un problema de l'avaluació a partir d'un e-portafoli és que suposa una gran dedicació i, sobretot, exigeix molt de temps.

Imatge de Manuel Medina

Per tant, després de tota aquesta informació que he desenvolupat al llarg d'aquesta entrada, he de dir que, pensant en la meva experiència com alumna (en especial de primària, tot i que també a secundària una mica), m'hauria agradat tenir una avaluació que estigués fonamentada en els aspectes que he mencionat; doncs, en el moment en què sent la paraula avaluació, al meu cap ve de seguida la imatge d'un examen amb una nota, la qual no se sap d'on ve exactament, però que, curiosament, per a les famílies és l'aspecte més important de tot el procés d'ensenyament i, per extensió, també per als alumnes.

El que vull expressar amb aquesta darrera frase és el que passa cada dia, es podria dir que a totes les famílies (en el meu cas també), en què en el moment que el nen arriba a casa la primera pregunta que rep no és com ha anat el dia, per exemple, sinó que l'interès prioritari és la nota de l'examen que ha tingut aquell dia.

Però, com bé es diu, millor tard que mai; i ara, des de que vaig començar el grau d'Educació Primària, em sent molt satisfeta d'estar experimentant una avaluació com la que proposa Jordi Adell, mitjançant aquest e-portafoli, i amb activitats d'autoavaluació, coavaluació (que farem d'aquesta mateixa entrada), i avaluació durant tot el procés d'aprenentatge, entre d'altres, ja que consider que és una experiència que, tot i que suposa una gran feinada, resulta molt productiva i, el que és més important, m'ajuda a assimilar correctament tots els continguts que desenvolupam a classe cada setmana. A banda que també em servirà per tenir un referent quan, d'aquí a quatre anys, hagi d'avaluar la feina dels meus alumnes.

Les competències

El tema d'aquesta setmana a classe han estat les competències, un element molt important del currículum, que ja vaig tractar a l'entrada de la setmana passada.

He de dir que aquesta entrada està basada en la seva totalitat en l'obra de Zabala Cómo aprender y enseñar competencias, i que, tal i com vaig fer la setmana passada, també la desenvoluparé a partir del mapa conceptual que he inserit a continuació.

Cal dir que aquest concepte de competència va sorgir, inicialment en l'àmbit empresarial i, a partir d'aquí es va anar generalitzant fins arribar a l'àmbit de l'educació, incorporant-se definitivament amb la LOE.

I, per començar a tractar aquest tema reproduiré la definició que dóna Zabala de competència en aquesta obra: “capacitat o habilitat d'efectuar o fer front a situacions diverses de manera eficaç en un context determinat. I per això és necessari mobilitzar actituds, habilitats i coneixements al mateix temps i de forma interrelacionada.”

Imatge de Karting Motor

Per tant, a partir d'aquesta definició començaré a explicar el que són les competències i quines finalitats tenen.

L'ensenyament per competències el què pretén és aconseguir que quan els alumnes aprenguin uns continguts no els aprenguin únicament amb l'objectiu d'aprovar un examen, el que es diu aprendre per aprendre, sinó que l'objectiu és que aquests nous coneixements els sàpiguen aplicar a situacions de la vida real. I, el camí per aconseguir aquest propòsit és el treball per projectes de caràcter globalitzador, en els qual es posin en pràctica els continguts teòrics abans treballats, és a dir, que per que hi hagi un aprenentatge significatiu; doncs teoria i pràctica es complementen mútuament i no es poden separar, per la simple raó que per separat cap de les dues té sentit.

Però, evidentment, cada nivell de l'educació presentarà unes competències diferents, ja que els objectius de cada cicle són també diferents. Per tant, els tipus de competències que trobam són els que explicaré a continuació.

Les primeres competències que es transmeten a l'escola són les capacitats i habilitats per desenvolupar les competències bàsiques, que són les que es treballaran durant l'Educació Primària i l'ESO.

D'aquesta manera, els alumnes estaran preparats per poder treballar amb les competències específiques en cas de que decideixin cursar el batxillerat, on els prepararan amb l'objectiu que quan arribin a la universitat no tenguin problemes per treballar amb el darrer nivell de competències, que són les competències professionals.

Però és ben sabut que treballar per competències no és una feina fàcil, ja que hi ha diversos aspectes a tenir en compte, que són els conceptes, els fets i principis, els procediments i els continguts. A això es refereix Zabala quan diu que les competències són taules de quatre potes; i, aquests aspectes són els que impliquen canvis, respecte de l'escola tradicional, en aspectes com són l'espai de treball, el temps, les agrupacions de treball, etc.

En definitiva, aquests aspectes, suposen un gran canvi en el currículum, ja que com he dit al principi les competències són un element clau en el currículum, i en molts de casos les que determinen com treballar els continguts.

A més a més, altres objectius del treball per competències són, a banda dels que ja he explicat més amunt, aconseguir un total desenvolupament de la persona en qualsevol àmbit, ja sigui el social, l'interpersonal, el personal o el professional, per tal d'aconseguir, com ja he repetit diverses vegades durant aquesta entrada, persones que es puguin defendre per elles mateixes en qualsevol situació de la vida real.

Per acabar, he de dir que, en la meva opinió, el treball per competències, que tant està costant implantar en alguns centres, és un gran repte, ja que tant mestres com alumnes han de mostrar una gran preparació, els primers, i predisposició, tots dos, per tal que aquesta modalitat de treball no suposi un fracàs en l'educació i es puguin aconseguir tots els objectius que aquestes competències proposen.

És per això que consider que els professors que ja exerceixen, potser, presentin més dificultats a l'hora de treballar les competències, però que s'ha d'intentar preparar el millor possible els alumnes que ens estam preparant ara per treballar a les escoles, ja que encara no estam acostumats a cap altra metodologia i ens serà més fàcil en el sentit de que no tindrem experiències anteriors com a mestres.

El currículum

Artefacte propi

Moltes vegades havia sentit parlar del currículum, però... què és realment i, sobretot, què suposa per a l'educació? Doncs, aquesta és la pregunta a la qual hem donat resposta aquesta setmana, mitjançant l'elaboració del mapa conceptual que he inserit, i a continuació faré una breu referència a cadascun dels elements mencionats en ell.

Quan parlam del currículum ens referim al document que determina què és el que s'ha d'explicar en un moment determinat de l'ensenyament, que serveix de guia als mestres. I, dins d'aquest es poden diferenciar tres aspectes essencials als que fa referència el currículum: els continguts, les finalitats i el currículum ocult, és a dir, el que s'aprèn i que no està previs transmetre als alumnes. Alguns exemples de currículum ocult poden ser comentaris sexistes involuntaris o una situació en què el mestre exigeix als nens que no cridin a classe cridant, doncs el que entenen els nens en realitat és que sí es pot cridar.

I, centrant-nos ja en els continguts del currículum, començarem parlant de les fonts. El currículum parla de quatre fonts: la sociològica, l'epistemològica, la psicològica i la pedagògica.

D'una banda, la font epistemològica és la que té a veure amb les ciències, amb el coneixement; és a dir, que és la font que es relaciona directament amb les matèries.

D'altra banda, la font pedagògica és la que té a veure amb la metodologia, amb el com ensenyam, mentre que la font psicològica té més a veure amb el com aprenem.

I, finalment, la font sociològica és la que determina el que és important aprendre segons la societat del moment.

Per continuar, explicarem les característiques del currículum, la primera de les quals és la que parla d'un currículum únic, és a dir, que hi ha d'haver igualtat de drets, d'objectius, d'activitats, per a tots els nens.

La segona característica del currículum diu és obert, la qual cosa es relaciona amb les altres dues característiques restants: flexible i descentralitzat. Així doncs, parlarem de totes tres a la vegada. El fet que el currículum sigui obert vol dir que aquest es tracta d'un mínim que ha de servir als mestres de guia, de tal manera que després ell el pugui adaptar segons els seus interessos, sempre i quan mai redueixi. És a dir, que el mestre té llibertat per determinar que és el que vol que els seus alumnes aprenguin i, sobretot, com ho vol ensenyar. I a això es refereixen les característiques de flexible i descentralitzat, a que els mestres tenen un paper actiu en les decisions que afecten al desenvolupament de les seves classes.

I seguirem sense deixar de banda, encara, les característiques, ja que el fet que el currículum sigui obert significa que s'ha d'anar concretant a diferents nivells. I, això és el que s'explica a la part dels nivells de concreció.

El primer nivell és el Ministeri d'Educació i Cultura que, juntament amb cada comunitat autònoma, s'encarregarà de fixar un currículum per a la comunitat corresponent, tenint en compte els interessos de la comunitat autònoma, així com els de l'Estat.

El segon nivell és el centre, el qual s'encarregarà de concretar, a partir de les decisions presses pel MEC i la comunitat autònoma a la que pertany, les característiques que vol per al seu currículum.

I, finalment, el tercer nivell és l'aula, és a dir, que cada professor desenvoluparà el currículum depenent de les condicions que es donin a la classe en què treballi.

Però de vegades també s'ha parlat de dos nivells més. Un és el nivell de cicle, que es trobaria entre el centre i l'aula; i l'altre és el nivell d'adaptació, situat en darrer lloc, després de l'aula.

I per acabar, farem referència als elements que composen el currículum: els objectius, les competències bàsiques, els continguts, els mètodes pedagògics i els criteris d'avaluació.

És clar, aquests elements, no són estàtics, ja que el marc legal educatiu condiciona molt el currículum.

Així doncs, la LOGSE (1990) va afectar, sobretot, als continguts del currículum, establint-ne tres tipus: els continguts conceptuals, relacionats amb allò que s'ha de saber una vegada finalitzat el curs; els continguts procedimentals, relacionats amb el que ha de fer l'alumne per tal d'assolir els coneixements; i, els continguts actitudinals, és a dir, els que es refereixen a l'actitud de l'alumne a classe.

I, la LOE (2006) va ser molt important pel que fa a les competències bàsiques.

Per tant, ja hem vist què és el currículum i els aspectes que l'integren. Però no puc acabar aquesta entrada sense expressar el meu total desacord amb la LOGSE i els seus objectius, ja que si aquesta llei es posàs en pràctica en algun moment, el currículum (en molts de casos criticat), seria un total desastre, ja que el que pretén aquesta reforma es convertir el currículum en tot el contrari d'ara, en un currículum tancar i totalment centralitzat, òbviament en el MEC.

A més a més, també he de dir, basant-me en la meva experiència com alumna, que s'han de tenir en compte els mestres i els alumnes a l'hora de determinar el currículum, ja que la majoria de les vegades no es pot acabar el temari per la falta de temps, així com per l'excés d'informació en cada curs.

 Artefacte propi

Els 10 principis psicopedagògics

Les dues darreres sessions de Bases Didàctiques les hem dedicat al desenvolupament dels deu principis psicopedagògics dels que parlen Arnau i Zabala a la seva obra 11 ideas clave. Cómo aprender y enseñar competencias.

Aquests principis psicopedagògics són els que permeten el desenvolupament d'un aprenentatge significatiu. Però abans de passar a explicar-los m'agradaria incloure la definició que va donar Piaget de l'aprenentatge, el qual entenia com un procés de desenvolupament que passa per les fases d'equilibri, desequilibri i equilibri. Això vol dir que un nen arriba a l'escola amb uns esquemes previs, però se li comencen a explicar conceptes que canvien per complet aquests esquemes previs, fins que, finalment, el nen assimila els continguts, tornant a l'equilibri.

I ara si, començaré a explicar els deu principis psicopedagògics.

El primer principi són els coneixements previs com a punt de partida de nous aprenentatges, és a dir, que els coneixements previs del nen suposen un punt de partida per al nou aprenentatge, ja que ells sempre compararan els nous coneixements amb el que ja saben per determinar si una informació es certa o no.

I això és el que ha de passar, perquè sinó ens trobaríem en una situació pròpia de l'escola tradicional que és la memorística. Per tant, sempre hem d'intentar que el nen aprengui relacionant i no memoritzant. I això és el que Arnau i Zabala anomenen vinculació profunda entre els nous continguts i els coneixements previs, el segon principi.

Evidentment, un factor a tenir en compte és el tercer principi, el nivell de desenvolupament, en el qual s'explica que els coneixements s'han de transmetre amb mesura, ja que els nens necessiten un temps per a poder assimilar el que no coneixien.

El quart principi és el que parla de la zona de desenvolupament proper, en el qual es troba la influència de Vigotsky. Aquest principi fa referència al procés d'aprenentatge, és a dir, que no es pot pretendre que un nen assimili tota una sèrie de coneixements d'un dia per a l'altre, sinó que ha de ser un aprenentatge gradual, pas a pas.

Imatge pròpia.

Però, sempre s'haurà de tenir en compte l'estat anímic dels alumnes, ja que si hi ha hagut algun conflicte entre companys o els nens viuen una situació d'inestabilitat a casa seva, evidentment no els interessarà el que els expliquin, únicament pensaran en la seva situació personal. Per tant, haurem de procurar que aquesta sempre sigui el millor possible, tant a casa, si podem intervenir, com a l'escola. Això és el que s'explica al cinquè principi que rep el nom de disposició per a l'aprenentatge.

A més a més, s'ha de transmetre la significativitat i funcionalitat dels nous coneixements per tal que els nens s'interessin pel que se'ls està explicant, ja que si en algun moment consideren inútils els continguts deixaran de parar atenció a classe i simplement es preocuparan de memoritzar per aprovar l'examen sense entendre els continguts.

Així doncs, si aconseguim que el nen s'interessi pels continguts arribarem al setè principi, en el qual veim la influència de Piaget i que rep el títol d'activitat mental i conflicte cognitiu, segons el qual el nen es qüestiona les seves idees com a pas per a la construcció de significats. D'aquesta manera el que hem de fer nosaltres és motivar els nens a aprendre per aprendre, és a dir, a que estudiïn per aprendre, i no per aconseguir una recompensa (motivació intrínseca). I, això últim s'explica al vuitè principi psicopedagògic que es titula: Actitud favorable, sentit i motivació.

Però s'ha de tenir molt en compte, sobretot, el novè principi, autoestima, autoconcepte i expectatives, ja que si no es té una imatge pròpia positiva, sense crear falses expectatives, tant l'alumne com el professor, mai es podrà dur a terme un aprenentatge significatiu, ja que una persona ha de confiar en les seves possibilitats, valorar-se i estar segura de les seves decisions.

I, finalment, reflexió sobre el propi aprenentatge. Metacognició. És el darrer principi psicopedagògic del que parlen Arnau i Zabala, en el qual expliquen que una persona, per arribar a un aprenentatge significatiu complet, ha de saber reflexionar sobre els seus coneixements, autoavaluar-se, ja que si no es capaç d'això es considera que no s'ha assolit el vertader objectiu de l'aprenentatge.

Per acabar, només he d'expressar quina és la meva opinió, la qual es pot dir que coincideix amb la dels autors d'aquests principis psicopedagògics. Doncs, és ben segur que a l'hora de desenvolupar les meves classes tindré molt en compte el que aquests senyors expliquen, ja que la meva intenció serà sempre aconseguir que els nens estimin l'aprenentatge i que, òbviament, entenguin el que aprenen.

                      Imatge de Forges

El rol del mestre

Amb tots els canvis que s’han produit darrerament en educació, i que encara estan en marxa, els professors es veuen obligats a canviar també.

Però esque no tots els professors estan disposats a canviar la seva concepció de l’educació i, per tant, la seva manera de donar classe.

Als inicis del segle XX Dewey ja va afirmar, des de la seva perspectiva, que el que havia de saber un bon mestre estava relacionat amb la pedagogia i amb els continguts. Més endavant, va ser Shulman qui va expressar la seva idea de que el bon mestre era el que sabia expressar uns continguts determinats.

Però, al segle XIX, la concepció del mestre es va anar perfeccionant, arribant a la conclusió que el mestre, a banda de saber coneixements i pedagogia, també havia de tenir coneixements sobre les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC), ja que aquestes estan molt integrades en la societat actual. Així doncs, la combinació de tots tres coneixements és el que es coneix com Model TPACK, proposat per Mishra i Koehler.

Però, tot i així, hi ha professors que es van iniciar en aquesta professió quan encara no s’havien introduit les TIC i que ara no accepten tota aquesta sèrie de canvis. Això fa que es pugui diferenciar entre cinc models de professors diferents, els quals explica Jaume Carbonell al capítol 8 de la seva obra Una educación para mañana. Aquests models de professors són els següents (segons la seva actitud pel que fa als canvis):

· Model funcional i absentista: empra el model d'educació tradicional.

· Model especialista: només es centra en la seva assignatura i no sap globalitzar.

· Model autista o que no s’entera: no surt del que diu el llibre de text.

· Model nostàlgic: no creu en l’educació del moment.

· Model basat en la queixa permanent: culpa a l'Administració dels problemes educatius.

I aquests són precisament els models de mestres no es poden tolerar avui dia en el model d’escola actual, el principal objectiu del qual és acabar amb l’escola tradicional. Doncs, els mestres d’ara han de tenir una gran capacitat d’innovació i una visió positiva, ja que sinó la seva feina pot convertir-se per a ell en un infern. A més a més, també s’ha de saber valorar, tenir autoestima, perquè haurà de suportar moltes crítiques al llarg de la seva carrera professional.

Així doncs, fent referència als deu atributs que menciona Carbonell al final del capítol mencionat més amunt, he de dir que, des del meu punt de vista, en destacaria per sobre de tots el vuitè atribut. Segons aquest, el professor ha de viure en un procés de formació constant, és a dir, que ha d’assumir que mai arribarà a tenir un domini total de tots els continguts, ja que cada dia pot aprendre coses noves.

I, finalment, he de dir que, basant-me en els deu punts en general, sota la meva opinió el bon mestre és aquell que realment estima la seva feina i que està disposat a ajudar sempre els seus alumnes, per tal que en un futur aquests puguin conviure en societat. I tot això s’aconsegueix tenint com a base de l’ensenyament el model TPACK.

Imatge pròpia

Escola constructiva vs Escola tradicional

El model d’educació que s’està començant a implantar al nostre país des de fa poc temps, relativament, és molt diferent al que s’havia aplicat al llarg de diverses dècades i que, en alguns centres, encara es conserva.

Aquest nou model és el que es coneix com escola constructiva, la qual hem comparat amb l’escola transmissiva, la tradicional, aquesta setmana a les classes de Bases Didàctiques.

La primera diferència entre aquestes dues escoles es troba en el sistema educatiu. D’una banda, l’escola transmissiva es centra únicament en la transmissió de conceptes per part del professor als seus alumnes, tot tenint en compte que el professor és la persona que sap i que, per tant, ha de transmetre tots els seus coneixements als alumnes, que no saben res, ja que no es tenen en compte les seves experiències anteriors i alienes a l’escola. D’altra banda, l’escola constructiva, la nova que s’implanta ara, es basa en la idea de que el nen és el motor de l’educació. Això vol dir que la feina del professor és transmetre una sèrie de coneixements determinats de tal manera que després el nen els hagi d’assimilar i treballar-los pel seu compte.

Per tal de poder aconseguir aquest canvi, abans s’han de tenir en compte altres aspectes que, una vegada modificats, permetran el pas de l’escola tradicional a la constructiva. Aquests aspectes són els que fan referència a l’espai, que continua sent l’aula, però amb la diferència de que els agrupaments deixen de ser individuals per convertir-se en flexibles, és a dir, que els nens poden seure en taules agrupades. També repercuteix en el temps, en els horaris, ja que, en comptes de desenvolupar-se les classes en intervals d’una hora per assignatura, el que es fa és treballar en projectes, és a dir, es treballen metodologies globalitzades.

Un altre aspecte a tenir en compte són els recursos, ja que a l’escola constructiva els llibres de text (únic recurs possible a l’escola transmissiva) es converteixen en elements complementaris, en favor del desenvolupament d’activitats a l’aire lliure, que permetin als nens assolir els coneixements a través de la realitat, és a dir, mitjançant la interacció amb la naturalesa. A més a més, també es fomenta l’ús de les TIC.

Tot això suposa un canvi en la metodologia emprada per a l’assoliment de coneixements per part dels alumnes, doncs es passa de la memorística pura a la pràctica.

Quant a l’avaluació també hi ha grans diferències. A l’escola transmissiva s’avaluava a partir d’exàmens teòrics que si no s’aprovaven es considerava que els continguts no s’havien assolit. Però a l’escola constructiva el tipus d’avaluació és molt diferent, ja que es centra més en tot el procés d’aprenentatge i, per tant, avalua durant tot el curs. És a dir, que segueix un procés d’avaluació i a final de curs es comprova que s’hagin assolit tots els coneixements correctament, tractant d’ajudar els alumnes amb més dificultats en comptes de suspendre’ls sense intentar posar remei abans. Això és el que es coneix com a diversitat.

En conclusió, totes aquestes característiques de cada tipus d’escola reflexen la societat per a la qual preparaven els alumnes; en el cas de l’escola transmissiva es preparava per a la societat industrialitzada, i en el de l’escola transmissiva es prepara per a la societat actual, la societat de la Informació i la Comunicació.

I per acabar, a continuació he inserit un vídeo en el qual es parla de les idees principals de l’escola constructiva.

Les finalitats de l'educació

Per iniciar la sessió del dijous, el primer que vam fer per introduir el tema del dia va ser una pluja d'idees sobre quines eren realment les finalitats de l'educació. En vam anomenar algunes com ensenyar, guiar, socialitzar, preparar, acollir, assessorar o aprendre.

Però, després d'aquesta pluja vam arribar a la conclusió de que totes les finalitats que havíem enumerat eren pròpies del professor, doncs de l'alumne només n'hi havia una. Això em va fer pensar, a mi en particular, que la imatge que es té de l'educació és la d'un context en què el professor té moltes maneres d'ajudar als alumnes, mentre que ells no tenen més opcions que estudiar.

Així doncs, començant definitivament la primera unitat de l'assignatura vam diferenciar dues finalitats essencials de l'educació: educar i instruir.

Gràcies a aquesta classificació vam arribar a l'obra de Delors La educación encierra un tesoro, a la qual menciona els quatre pilars bàsics de l'educació des del seu punt de vista que són: el “saber”, el “saber fer”, el “saber ser” i el “saber comportar-se”. Aquests quatre pilars són molt importants tots ells per separat, però encara ho són més quan es posen en contacte, tal i com explicaré a continuació.

Segons la meva opinió, el més important de l'educació és, mitjançant els coneixements assolits en una situació d'aprenentatge, poder conviure en societat i prendre decisions i enfrontar-se als problemes que se'ns plantegen al llarg de la nostra vida. Però, per arribar a aconseguir aquest objectiu, primer s'ha hagut d'adquirir tot un seguit de coneixements teòrics. Aquests coneixements s'han d'assimilar de manera que ens puguin ajudar a enraonar en situacions reals de la vida quotidiana.

D'aquesta manera, tots aquests coneixements ens serviran per a formar-nos com a individus i, per tant, per poder conviure en societat, entenent, a banda dels nostres problemes, també els problemes dels que ens envolten.

Però, com aconseguim arribar a aquest punt de l'educació? Des de sempre, quan parlam d'educació ens anem inconscientment a l'escola, ja que és l'espai dedicat a l'aprenentatge, tot i que les famílies també juguen un paper molt important pel que fa a l'educació dels més petits.

Tot i així, ens centrarem en l'escola i, per tant, en els professors. Aquests són els encarregats de proporcionar als alumnes els coneixements que els serviran per a la vida i que, en alguns casos, poden determinar el seu futur. És per això que un professor ha d'estimar la seva feina.

I esque hi ha dues maneres d'ensenyar: instruint o educant, tal i com hem dit més amunt. Però això no s'aconsegueix només explicant teoria als alumnes, tal i com s'ha fet tota la vida, ja que a banda de memoritzar conceptes que, la gran part de les vegades, no es sap que signifiquen realment, també s'han de dur a terme activitats de pràctica que serveixen per assimilar els conceptes que ja s'han estudiat abans.

D'aquesta manera és com s'aconsegueix, sempre des del meu punt de vista, el principal objectiu de l'educació, que és conviure en societat i saber resoldre problemes pel nostre compte.

Imatge de Maestra Silvia